diumenge, 24 de gener de 2016

Joel Clarà, Proverbia latina saeculi XXI. Llatinismes i posia audiovisual.


Presentació de l’autor i el seu projecte.
Clarà, sóc un Clarà i qui els coneix, certament, ja sap que som una miqueta “especials” estranys, inquiets i exploradors de tot allò que no coneixen a qualsevol preu. Se’ns pot relacionar amb els gats. He passat d’ésser un bolet pèl-roig en una classe de llatí de quart d’ESO per passar a ser un amant de la cultura, del coneixement i de la saviesa. Dels idiomes parlats sense fer sagnar els timpans de les orelles que els escolten i dels escrits que no facin el mateix que les paraules no desitjades amb els ulls. Tot i poder semblar un bàrbar d’aspecte, la meva sensibilitat és una de les coses que més valoro, però també un dels meus punts més febles, car fa que les injustícies (que no són poques al món que vivim) m’afectin el triple. A vegades, fins i tot en veig on no n’hi ha. Políticament em defineixo com a radical d’esquerres ja que he escoltat les dues cares de la moneda i tornar a una època on les injustícies creixerien i creixerien, no em fa especial il·lusió. Per tal d’acostar-me a la felicitat necessito fortament plaers intel·lectuals, tot i que tampoc seria feliç només amb els primers. Si heu visualitzat les meves “Proverbia latina saeculi XXI” veureu que els plaers carnals també són amb mesura, summament necessaris pel meu ésser. Per tal que la meva ànima sigui feliç ho ha d’estar el meu cos i a l’inrevés. Puc semblar tímid i, certament, ho sóc. Paradoxalment, orar en públic, que les persones m’escoltin i puguin debatre amb criteri amb mi, em torna boig. Algun cop, puc semblar solitari, pot semblar que amb la meva ploma, la meva llibreta i algun llibre ja no necessito ningú més. Això no és que sigui així, només ho sembla perquè em puc considerar arquitecte del meu propi món, un món personal en el qual només jo puc entrar i sortir per decidir poder estar amb el meu ésser a soles un temps o tenir relacions socials, les quals també m’agraden i sóc conscient de com són de necessàries (sempre i quan siguin amb persones que no estiguin buides). Si parlem de religió, sóc politeista: tinc com a déus l’Amor, la Virtut, la Saviesa, la Cultura, l’Erotisme, la Passió, la Filosofia, l’Art, la Verge Natura, la Voluntat i la deessa perduda: la Felicitat, la qual amb l’ajuda de les demés deïtats tinc intenció de trobar. La història és considerada com un altre dels meus petits plaers, de la mateixa manera que els idiomes, el coneixement d’allò desconegut o ocult i tots els mons arcaics que creiem en perill d’extinció i estan més vius que mai.  
Puc semblar un somiador utòpic, una persona estranya i extravagant, un psicòpata aïllat o qualsevol cosa que us pugui passar pel cap, però sóc de les poques persones que tenen el gaudi de poder dir: sóc jo mateix, ni la imposició social d’allò que és políticament correcte o normal, ni les injustícies existents de la mateixa han pogut acabar amb la meva identitat personal i, per aquesta mateixa raó sé que aquelles poques persones amb les quals tinc més confiança que amb la resta són, realment, les que mai em decebran. Per últim, us diré què necessito per dur a terme tot allò esmentat: unes botes i infinits camins per recórrer, una vida per ésser formada.
Havent parlat de mi, introduiré, breument, les meves “Proverbia latina saeculi XXI”. En el document següent està exposada la seva composició artística, així que aquí ens dedicarem a explicar els objectius de les mateixes. Volia demostrar amb aquest projecte que la concepció romana de la vida i la nostra no ha variat tan com creiem. Han variat les tecnologies i la medicina i, per tant, el grau de desenvolupament humà, però no pas la manera de veure el món, d’ésser humans i de sentir com sempre ho hem fet. Com he demostrar això, dieu? Molt senzill, he demostrat que és possible relacionar totes les sentències llatines proposades amb fotos fetes al segle XXI, totes tenen un lloc encara en aquest món en decadència, fet que demostra, també, la gran importància de les cultures clàssiques, la seva gran influència en el nostre món i la seva llarga vida salpebrada amb magnificència i immortalitat. Espero poder transmetre als qui visualitzin els meus vídeos, encara que sigui una part, del meu amor per allò més clàssic i el meu desig que cada cop es valori i es potenciï més en la nostra societat actual.  


Valoració dels llatinismes:

Si he d’ésser sincer, quan vaig assabentar-me per primer cop el que havíem de fer amb els llatinismes, vaig pensar que hi havia maneres millors per fer que ens familiaritzéssim amb els llatinismes. Certament, m’equivocava, car a hores d’ara no hi ha ni una sola locució llatina de les que hem treballat que no es trobi al meu vocabulari. A vegades, allò nou, allò amb què encara no estic familiaritzat m’espanta i em crea rebuig, altrament, quan ho provo l’efecte és tot el contrari, puix que, si fos hostil amb allò diferent, no m’aguantaria a mi mateix.
Quan el meu ésser ja s’havia familiaritzat amb aquell estrambòtic treball, la meva ment inquieta va començar a donar-li voltes a la manera en què podria treballar els divinals llatinismes. Realment, aquest procés, juntament amb l’anterior, foren molt breus, en un parell de dies ja tenia la meva idea muntada. Faria un muntatge de vídeo en el qual apareguessin tantes fotos artístiques com llatinismes hi hagués. Sobre d’aquestes, s’alçaria una sentència més o menys poètica, més o menys irònica, més o menys reivindicativa, més o menys Clarà, encarregada de relacionar el llatinismes corresponent amb la imatge corresponent. Després d’això, gravaria la meva veu per tal de posar-la de fons al muntatge de vídeo, amb la finalitat de fer-lo més entretingut. Per últim, per donar també més entreteniment al receptor, composaria, fins on la poca música que sé m’ho permetés, una banda sonora diferent cada setmana, o, en alguns casos, faria versions de melodies ja existents. Aquest era el treball que la meva ment tenia en un primer moment, encara que he de dir que a l’últim instant patí una petita variació, més que variació afegiment. Algunes de les sentències, el pròleg o la presentació anirien escrites en llatí, de la mateixa manera que la meva veu així les recitaria. La idea era boníssima i gaudia de la mateixa manera que un nen, golafre i famèlic, corria semblant a la mateixa Atalanta per tal d’aconseguir la dolça xocolata que es trobava al final de la cursa. Cronos fou el veritable problema, és a dir, el temps que el segon de batxillerat i altres afers d’una vida tremolosa m’oferien no era suficient com per dur a terme les corresponents traduccions al llatí, així que hagué de conformar-me amb el català. El resultat del treball fou anomenat “Proverbia latina saeculi XXI”, ja que encara que treballem amb el món clàssic hem d’ésser conscients de l’època  que vivim i la realitat que ens envolta, saber aprofitar-la i demostrar que, realment, no hem canviat tant la nostra manera de viure: no canvien les persones sinó la realitat que les envolta i posseeix.
La raó per la qual vaig decidir encaminar el treball de la manera exposada és molt senzilla, tractava tres tipus d’art: fotografia, música i literatura. A més havia de practicar també l’originalitat i la ironia, dues de les meves companyes de vida a més de l’art. Haver de veure tot allò que captaven els meus ulls com quelcom més que un objecte, una escena o un moment determinat de qualsevol cosa, haver de veure més enllà del que normalment podem observar, no té cap tipus de preu. Si hagués de tornar a fer llatinismes o hagués de seguir fent-los, no canviaria el meu mètode per res del món. Si parlem de com se’m va acudir... no té molta ciència: un dia tornava a casa pensatiu (i quan no?!), em vingué la idea al cap, m’agradà i vaig decidir donar-li forma.
El procés de creació no deixa d’ésser curiós, no tenia cap tipus de planificació perquè el meu objectiu era acostar-me el màxim possible a l’art, i l’art ha de ser espontani tot apareixent i essent creat per la mare inspiració. Jo sóc una persona inquieta que no suporta estar parada. Necessito sentir-me viu i per sentir-me viu he de viatjar, he de caminar, he de veure món i veure més enllà del que els ulls em permetin. Tinc cinc sentits que he d’explotar al màxim per crear un sentit superior que em permeti veure allò que la gent no veu, allò que és personal i que és fruit de la meva ment. D’aquesta manera, cada cop que em movia, les fotos no faltaven per immortalitzar certs moments o porcions del nostre planeta que delectaven amb força les ànimes de qui els contemplés. També sóc amant de recopilar tots aquells objectes curiosos que vaig trobant que em diuen amb un xiuxiueig a l’orella que tenen milers i milers d’històries per explicar. De tot aquest cúmul d’experiències, d’algunes de les meves obsessions com els rellotges (el temps) i les claus (la llibertat), i del meu gran amor, sorgia la inspiració que, quan es deixava veure, feia que no tingués res més a la meva ment que relacionar-la amb els llatinismes adients per tal de crear una nova entrega de les “Proverbia latina saeculi XXI”.
Si parléssim ara d’una valoració col·lectiva no sé si seria capaç de fer-la, és a dir, no conec gaire els treballs de les meves companyes. Dit això, començaré afirmant que jo no canviaria absolutament res del meu procés creatiu ni del meu treball. He gaudit com un nen fent-lo i penso que el resultat és bastant bo així que si ara hagués de tornar a començar a fer-los, faria el mateix però canviant les fotografies, les sentències poètiques i les bandes sonores: començaria de zero una mateixa idea. Ara sí que, en no tenir escapatòria, toca parlar de les meves companyes. Sóc conscients que una d’elles, només una, ha fet format audiovisual com jo, la diferència és que el meu treball són muntatges d’imatges i el seu són rodatges. És una aposta interessant i seria un plaer poder visualitzar-lo. Les altres noies, si malament no recordo, es dediquen a la literatura introduint en moments clau els llatinismes. Com a amant de les lletres, si elles ho volguessin, estaria encantat de llegir les creacions d’aquestes petites autores. Qui no voldria poder l’òpera prima de cadascuna per veure què els passa pel cap?
Havent ja parlat del treball en sí parlem dels coneixements adquirits, i és que, com he dit abans, un dels fets que més m’ha fet gaudir d’aquesta manera de treballar els llatinismes ha estat el plaer de poder dir que, si no tots, la gran majoria formen part ara del meu vocabulari, fet que m’acosta més a la saviesa i la cultura i em regala un discurs més ric i complert que el que tenia abans. Respecte a les dificultats, no hi ha cap que m’hagi costat més d’entendre que qualsevol dels que apareixien en la llista que havíem de treballar.
Si això tracta de valoracions, havent valorat el procés creatiu, caldria valorar també el procés més formal: les correccions, les entregues, etcètera. Com ja he comentat, trobo que totes les premisses que formen aquest procés de correcció i entrega són exquisides. Tenir una setmana sencera per dur a terme cadascuna de les entregues  del treball és temps més que suficient com per poder fer-ho i bé. A més, la possibilitat de tenir segones correccions fa que tinguis la seguretat suficient com per arriscar-te a innovar i crear, fet que permet que el resultat sigui un veritable èxit. Així doncs, podem concloure que no tinc cap tipus de queixa, objecció o consell de millora de cara a aquest apartat de les valoracions.
Canviant de tema, sóc, certament, conscient de l’existència del blog “Per Càstor i Pòl·lux”, l’he fullejat algun cop però la veritat és que per consultar quelcom relacionat amb els llatinismes no l’he utilitzat mai.
Tornem, havent fet aquest incís, a la valoració dels coneixements adquirits, i és que és cert que aquest treball no m’ha servit només per enriquir el meu vocabulari i el meu ésser. M’ha ajudat també a gaudir, a demostrar que amb les coses més senzilles i quotidianes que ens puguem imaginar podem establir percepcions diverses, filosòfiques, personals, ètiques, morals, reflexives, amoroses, màgiques, terrorífiques, iròniques i qualsevol adjectiu que se us passi pel cap. Aquest treball m’ha ajudat a imaginar, a veure encara més enllà del que ja veia, a viatjar, a sentir-me viu i a tenir un moment de relaxació en el qual pogués fer allò que realment m’agrada.
Un dels meus propòsits és poder conèixer tot allò que se’m presenti més, això no podria fer-ho mai si no em conegués abans a mi mateix. Altrament, arrel d’aquest treball, el qual m’acostà més a una persona de la qual m’havia allunyat, descobrí quelcom personal, molt personal. Vaig comprovar que seguia bojament enamorat. Això respon a la pregunta que qüestiona si he après quelcom nou sobre mi, la qual també podria entrar a la valoració dels coneixements adquirits però des d’un altre punt de vista.
I ara, ja al final, parlem de càrregues. Si se’m permet, fusionaré aquest apartat amb el de valoració personal que, de fet, ja he anat exercint al llarg de tot l’escrit. Sí que he tingut càrregues sí, personals i el mateix curs de segon de batxillerat que, sens dubte, canviaria des de la base fins a la cúpula. De la mateixa manera que Descartes deia que havíem de reconstruir l’edifici del coneixement, jo dic que hem de reconstruir l’edifici del segon de batxillerat per tal de procurar que el coneixement no es prostitueixi sinó que s’insinuï amb tendresa i amor per tal de poder unir-nos a ell en un espiral de sensualitat, amor, fogositat i ganes d’absorbir-ne cada cop més. No té sentit que acabem desitjant frenar aquest agent. Si passa això (i sí que passa) és que quelcom s’està fent malament. Altrament, la gent sobreviu, i quin és un dels pilars (potser el més important) que fa que això sigui així? Els professors, que encara que hi ha de tot, la gran majoria, a l’ésser uns apassionats d’allò que transmeten, saben perfectament la situació incongruent i de poc gaudi que el batxillerat dóna i s’encarreguen de lluitar per tal que això no sigui així. Els professors fan que puguem gaudir de les seves passions. I com ja he dit abans, no tots, hi ha certes persones que fan que el coneixement encara estigui més prostituït. Si parlem de llatinismes com a càrrega, personalment, trobo que és incongruent: com pot suposar una càrrega un espai en el qual pots deixar-te volar per exposar totes aquelles preocupacions i inquietuds que t’assetgen? Com pot suposar una càrrega un espai de relaxació? Com pot suposar una càrrega una manera d’incorporar els llatinismes sense haver de memoritzar-los sense cap tipus de sentit? Com pot suposar una carregar una ajuda tan magnífica a la nota? Certament, només em queda dir que, de les poques coses que trobaré a faltar del segon de batxillerat, els llatinismes en seran una.