Presentació de l’autor i el seu projecte.
Clarà, sóc un Clarà i qui els coneix, certament, ja sap que
som una miqueta “especials” estranys, inquiets i exploradors de tot allò que no
coneixen a qualsevol preu. Se’ns pot relacionar amb els gats. He passat d’ésser
un bolet pèl-roig en una classe de llatí de quart d’ESO per passar a ser un
amant de la cultura, del coneixement i de la saviesa. Dels idiomes parlats
sense fer sagnar els timpans de les orelles que els escolten i dels escrits que
no facin el mateix que les paraules no desitjades amb els ulls. Tot i poder
semblar un bàrbar d’aspecte, la meva sensibilitat és una de les coses que més
valoro, però també un dels meus punts més febles, car fa que les injustícies
(que no són poques al món que vivim) m’afectin el triple. A vegades, fins i tot
en veig on no n’hi ha. Políticament em defineixo com a radical d’esquerres ja
que he escoltat les dues cares de la moneda i tornar a una època on les
injustícies creixerien i creixerien, no em fa especial il·lusió. Per tal
d’acostar-me a la felicitat necessito fortament plaers intel·lectuals, tot i
que tampoc seria feliç només amb els primers. Si heu visualitzat les meves
“Proverbia latina saeculi XXI” veureu que els plaers carnals també són amb
mesura, summament necessaris pel meu ésser. Per tal que la meva ànima sigui
feliç ho ha d’estar el meu cos i a l’inrevés. Puc semblar tímid i, certament,
ho sóc. Paradoxalment, orar en públic, que les persones m’escoltin i puguin
debatre amb criteri amb mi, em torna boig. Algun cop, puc semblar solitari, pot
semblar que amb la meva ploma, la meva llibreta i algun llibre ja no necessito
ningú més. Això no és que sigui així, només ho sembla perquè em puc considerar
arquitecte del meu propi món, un món personal en el qual només jo puc entrar i
sortir per decidir poder estar amb el meu ésser a soles un temps o tenir
relacions socials, les quals també m’agraden i sóc conscient de com són de
necessàries (sempre i quan siguin amb persones que no estiguin buides). Si
parlem de religió, sóc politeista: tinc com a déus l’Amor, la Virtut, la
Saviesa, la Cultura, l’Erotisme, la Passió, la Filosofia, l’Art, la Verge
Natura, la Voluntat i la deessa perduda: la Felicitat, la qual amb l’ajuda de
les demés deïtats tinc intenció de trobar. La història és considerada com un
altre dels meus petits plaers, de la mateixa manera que els idiomes, el
coneixement d’allò desconegut o ocult i tots els mons arcaics que creiem en
perill d’extinció i estan més vius que mai.
Puc semblar un somiador utòpic, una persona estranya i
extravagant, un psicòpata aïllat o qualsevol cosa que us pugui passar pel cap,
però sóc de les poques persones que tenen el gaudi de poder dir: sóc jo mateix,
ni la imposició social d’allò que és políticament correcte o normal, ni les
injustícies existents de la mateixa han pogut acabar amb la meva identitat
personal i, per aquesta mateixa raó sé que aquelles poques persones amb les
quals tinc més confiança que amb la resta són, realment, les que mai em
decebran. Per últim, us diré què necessito per dur a terme tot allò esmentat:
unes botes i infinits camins per recórrer, una vida per ésser formada.
Havent parlat de mi, introduiré,
breument, les meves “Proverbia latina saeculi XXI”. En el document següent està
exposada la seva composició artística, així que aquí ens dedicarem a explicar
els objectius de les mateixes. Volia demostrar amb aquest projecte que la
concepció romana de la vida i la nostra no ha variat tan com creiem. Han variat
les tecnologies i la medicina i, per tant, el grau de desenvolupament humà,
però no pas la manera de veure el món, d’ésser humans i de sentir com sempre ho
hem fet. Com he demostrar això, dieu? Molt senzill, he demostrat que és
possible relacionar totes les sentències llatines proposades amb fotos fetes al
segle XXI, totes tenen un lloc encara en aquest món en decadència, fet que
demostra, també, la gran importància de les cultures clàssiques, la seva gran
influència en el nostre món i la seva llarga vida salpebrada amb magnificència
i immortalitat. Espero poder transmetre als qui visualitzin els meus vídeos,
encara que sigui una part, del meu amor per allò més clàssic i el meu desig que
cada cop es valori i es potenciï més en la nostra societat actual.
Valoració dels llatinismes:
Si he d’ésser sincer, quan vaig
assabentar-me per primer cop el que havíem de fer amb els llatinismes, vaig
pensar que hi havia maneres millors per fer que ens familiaritzéssim amb els
llatinismes. Certament, m’equivocava, car a hores d’ara no hi ha ni una sola
locució llatina de les que hem treballat que no es trobi al meu vocabulari. A
vegades, allò nou, allò amb què encara no estic familiaritzat m’espanta i em
crea rebuig, altrament, quan ho provo l’efecte és tot el contrari, puix que, si
fos hostil amb allò diferent, no m’aguantaria a mi mateix.
Quan el meu ésser ja s’havia
familiaritzat amb aquell estrambòtic treball, la meva ment inquieta va començar
a donar-li voltes a la manera en què podria treballar els divinals llatinismes.
Realment, aquest procés, juntament amb l’anterior, foren molt breus, en un
parell de dies ja tenia la meva idea muntada. Faria un muntatge de vídeo en el
qual apareguessin tantes fotos artístiques com llatinismes hi hagués. Sobre
d’aquestes, s’alçaria una sentència més o menys poètica, més o menys irònica,
més o menys reivindicativa, més o menys Clarà, encarregada de relacionar el
llatinismes corresponent amb la imatge corresponent. Després d’això, gravaria
la meva veu per tal de posar-la de fons al muntatge de vídeo, amb la finalitat
de fer-lo més entretingut. Per últim, per donar també més entreteniment al
receptor, composaria, fins on la poca música que sé m’ho permetés, una banda
sonora diferent cada setmana, o, en alguns casos, faria versions de melodies ja
existents. Aquest era el treball que la meva ment tenia en un primer moment,
encara que he de dir que a l’últim instant patí una petita variació, més que
variació afegiment. Algunes de les sentències, el pròleg o la presentació
anirien escrites en llatí, de la mateixa manera que la meva veu així les
recitaria. La idea era boníssima i gaudia de la mateixa manera que un nen,
golafre i famèlic, corria semblant a la mateixa Atalanta per tal d’aconseguir
la dolça xocolata que es trobava al final de la cursa. Cronos fou el veritable
problema, és a dir, el temps que el segon de batxillerat i altres afers d’una
vida tremolosa m’oferien no era suficient com per dur a terme les corresponents
traduccions al llatí, així que hagué de conformar-me amb el català. El resultat
del treball fou anomenat “Proverbia latina saeculi XXI”, ja que encara que
treballem amb el món clàssic hem d’ésser conscients de l’època que vivim i la realitat que ens envolta,
saber aprofitar-la i demostrar que, realment, no hem canviat tant la nostra
manera de viure: no canvien les persones sinó la realitat que les envolta i
posseeix.
La raó per la qual vaig decidir
encaminar el treball de la manera exposada és molt senzilla, tractava tres
tipus d’art: fotografia, música i literatura. A més havia de practicar també
l’originalitat i la ironia, dues de les meves companyes de vida a més de l’art.
Haver de veure tot allò que captaven els meus ulls com quelcom més que un
objecte, una escena o un moment determinat de qualsevol cosa, haver de veure
més enllà del que normalment podem observar, no té cap tipus de preu. Si hagués
de tornar a fer llatinismes o hagués de seguir fent-los, no canviaria el meu
mètode per res del món. Si parlem de com se’m va acudir... no té molta ciència:
un dia tornava a casa pensatiu (i quan no?!), em vingué la idea al cap,
m’agradà i vaig decidir donar-li forma.
El procés de creació no deixa d’ésser
curiós, no tenia cap tipus de planificació perquè el meu objectiu era
acostar-me el màxim possible a l’art, i l’art ha de ser espontani tot
apareixent i essent creat per la mare inspiració. Jo sóc una persona inquieta
que no suporta estar parada. Necessito sentir-me viu i per sentir-me viu he de
viatjar, he de caminar, he de veure món i veure més enllà del que els ulls em
permetin. Tinc cinc sentits que he d’explotar al màxim per crear un sentit
superior que em permeti veure allò que la gent no veu, allò que és personal i
que és fruit de la meva ment. D’aquesta manera, cada cop que em movia, les
fotos no faltaven per immortalitzar certs moments o porcions del nostre planeta
que delectaven amb força les ànimes de qui els contemplés. També sóc amant de
recopilar tots aquells objectes curiosos que vaig trobant que em diuen amb un
xiuxiueig a l’orella que tenen milers i milers d’històries per explicar. De tot
aquest cúmul d’experiències, d’algunes de les meves obsessions com els
rellotges (el temps) i les claus (la llibertat), i del meu gran amor, sorgia la
inspiració que, quan es deixava veure, feia que no tingués res més a la meva
ment que relacionar-la amb els llatinismes adients per tal de crear una nova
entrega de les “Proverbia latina saeculi XXI”.
Si parléssim ara d’una valoració
col·lectiva no sé si seria capaç de fer-la, és a dir, no conec gaire els
treballs de les meves companyes. Dit això, començaré afirmant que jo no
canviaria absolutament res del meu procés creatiu ni del meu treball. He gaudit
com un nen fent-lo i penso que el resultat és bastant bo així que si ara hagués
de tornar a començar a fer-los, faria el mateix però canviant les fotografies,
les sentències poètiques i les bandes sonores: començaria de zero una mateixa
idea. Ara sí que, en no tenir escapatòria, toca parlar de les meves companyes.
Sóc conscients que una d’elles, només una, ha fet format audiovisual com jo, la
diferència és que el meu treball són muntatges d’imatges i el seu són rodatges.
És una aposta interessant i seria un plaer poder visualitzar-lo. Les altres
noies, si malament no recordo, es dediquen a la literatura introduint en
moments clau els llatinismes. Com a amant de les lletres, si elles ho
volguessin, estaria encantat de llegir les creacions d’aquestes petites
autores. Qui no voldria poder l’òpera prima de cadascuna per veure què els
passa pel cap?
Havent ja parlat del treball en sí
parlem dels coneixements adquirits, i és que, com he dit abans, un dels fets
que més m’ha fet gaudir d’aquesta manera de treballar els llatinismes ha estat
el plaer de poder dir que, si no tots, la gran majoria formen part ara del meu
vocabulari, fet que m’acosta més a la saviesa i la cultura i em regala un
discurs més ric i complert que el que tenia abans. Respecte a les dificultats,
no hi ha cap que m’hagi costat més d’entendre que qualsevol dels que apareixien
en la llista que havíem de treballar.
Si això tracta de valoracions, havent
valorat el procés creatiu, caldria valorar també el procés més formal: les
correccions, les entregues, etcètera. Com ja he comentat, trobo que totes les
premisses que formen aquest procés de correcció i entrega són exquisides. Tenir
una setmana sencera per dur a terme cadascuna de les entregues del treball és temps més que suficient com per
poder fer-ho i bé. A més, la possibilitat de tenir segones correccions fa que
tinguis la seguretat suficient com per arriscar-te a innovar i crear, fet que
permet que el resultat sigui un veritable èxit. Així doncs, podem concloure que
no tinc cap tipus de queixa, objecció o consell de millora de cara a aquest
apartat de les valoracions.
Canviant de tema, sóc, certament,
conscient de l’existència del blog “Per Càstor i Pòl·lux”, l’he fullejat algun
cop però la veritat és que per consultar quelcom relacionat amb els llatinismes
no l’he utilitzat mai.
Tornem, havent fet aquest incís, a la
valoració dels coneixements adquirits, i és que és cert que aquest treball no
m’ha servit només per enriquir el meu vocabulari i el meu ésser. M’ha ajudat
també a gaudir, a demostrar que amb les coses més senzilles i quotidianes que
ens puguem imaginar podem establir percepcions diverses, filosòfiques,
personals, ètiques, morals, reflexives, amoroses, màgiques, terrorífiques,
iròniques i qualsevol adjectiu que se us passi pel cap. Aquest treball m’ha
ajudat a imaginar, a veure encara més enllà del que ja veia, a viatjar, a
sentir-me viu i a tenir un moment de relaxació en el qual pogués fer allò que
realment m’agrada.
Un dels meus propòsits és poder
conèixer tot allò que se’m presenti més, això no podria fer-ho mai si no em
conegués abans a mi mateix. Altrament, arrel d’aquest treball, el qual m’acostà
més a una persona de la qual m’havia allunyat, descobrí quelcom personal, molt
personal. Vaig comprovar que seguia bojament enamorat. Això respon a la
pregunta que qüestiona si he après quelcom nou sobre mi, la qual també podria
entrar a la valoració dels coneixements adquirits però des d’un altre punt de
vista.
I ara, ja al final, parlem de
càrregues. Si se’m permet, fusionaré aquest apartat amb el de valoració
personal que, de fet, ja he anat exercint al llarg de tot l’escrit. Sí que he
tingut càrregues sí, personals i el mateix curs de segon de batxillerat que,
sens dubte, canviaria des de la base fins a la cúpula. De la mateixa manera que
Descartes deia que havíem de reconstruir l’edifici del coneixement, jo dic que
hem de reconstruir l’edifici del segon de batxillerat per tal de procurar que
el coneixement no es prostitueixi sinó que s’insinuï amb tendresa i amor per
tal de poder unir-nos a ell en un espiral de sensualitat, amor, fogositat i
ganes d’absorbir-ne cada cop més. No té sentit que acabem desitjant frenar
aquest agent. Si passa això (i sí que passa) és que quelcom s’està fent
malament. Altrament, la gent sobreviu, i quin és un dels pilars (potser el més
important) que fa que això sigui així? Els professors, que encara que hi ha de
tot, la gran majoria, a l’ésser uns apassionats d’allò que transmeten, saben
perfectament la situació incongruent i de poc gaudi que el batxillerat dóna i
s’encarreguen de lluitar per tal que això no sigui així. Els professors fan que
puguem gaudir de les seves passions. I com ja he dit abans, no tots, hi ha
certes persones que fan que el coneixement encara estigui més prostituït. Si
parlem de llatinismes com a càrrega, personalment, trobo que és incongruent:
com pot suposar una càrrega un espai en el qual pots deixar-te volar per
exposar totes aquelles preocupacions i inquietuds que t’assetgen? Com pot
suposar una càrrega un espai de relaxació? Com pot suposar una càrrega una
manera d’incorporar els llatinismes sense haver de memoritzar-los sense cap
tipus de sentit? Com pot suposar una carregar una ajuda tan magnífica a la
nota? Certament, només em queda dir que, de les poques coses que trobaré a
faltar del segon de batxillerat, els llatinismes en seran una.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada